Sarrià

(Joan Valent)

Potser el destí ens ha duït aquí;
potser l'atzar, potser el vent, o la mar...
Vençut per l'ànsia, i no puc parlar...
Somio on dormen els amants,
i la història de Mallorca creix al seu costat.
No podríem recordar-la sense Sarrià.

I jo t'estim
i t'aclam;
em mor i reneixc
a la clastra que em guarda i escolta
el batenc intens, perdut, immens, del cor.
Oh, bressol! Deler contra la mort de l'amor.

Nascut de tu em vares desterrar...
La veu tremola quan t'ho vull cantar.
La terra crema sota els camps de blat.
la terra, ma terra de Sarrià.
El meu cel, un cel d'argent, desclou el nostre esguard:
la grandesa que ens evoca el nom de Sarrià.

Volver atrás