Cançó per a un camperol

Miquel Pujadó

És per a tu, aquesta cançó.
Tu, el camperol d’aquell racó,
que vas donar-me fusta, quan
el fred ja m’estava gelant.
Tu, que em vas escalfar les mans
quan els ganàpies dels voltants
-la gent com cal, gent de diner-
m’havien deixat al carrer.
No va ser un foc gaire brillant
-sols un grapat de branquillons-
p’rò m’espurneja encara al fons
talment un foc de Sant Joan.

Tu, el camperol, quan moriràs,
quan cap Enllà te n’aniràs,
que el qui t’enterri, per poc preu,
et dugui fins ‘Déu.

És per a tu, aquesta cançó.
Tu, la mestressa del racó,
que em vas donar un crostó de pa
després de temps de dejunar,
i em vas obrir el teu rebost, quan
tots els ganàpies del voltant
-la gent com cal, de dret camí-
fruïen en veure’m sofrir.
No fou res més que un poc de pa,
p’rò va saber escalfar-me el cor,
i em nodrirà fins a la mort
com una mena de mannà.

Mestressa, quan tu moriràs,
quan cap Enllà te n’aniràs,
que el qui t’enterri, per poc preu,
et dugui fins ‘Déu.

És per a tu, aquesta cançó.
Tu, l’estranger d’aquell racó,
que em vas somriure un xic dolgut
quan se’m van endur detingut.
Tu, que no vas picar de mans
quan els ganàpies dels voltants
-la gent com cal, tot el ramat-
se’n reien, de veure’m lligat.
No fou res més que un poc de mel,
p’rò va saber escalfar-me el cor,
i hi brillarà fins a la mort
com brillen els astres al cel.

Tu, l’estranger, quan moriràs,
quan cap Enllà te n’aniràs,
que el qui t’enterri, per poc preu,
et dugui fins ‘Déu.