Carta per a ningú

Joan Baptista Humet

Maria meva, tinc por,
les meves mans no em responen,
però no t'espantis, que no
sabrà ningú si tremolen.

Sento en el cor haver de marxar de tu
i dels meus fills estimats,
que no mereixen pas
que avui son pare no sigui al seu costat,
que no mereixen pas
obrir la porta
a qui ve i se m'emporta
tant lluny de la llar.

Tant de temps ens l'ha oberta l'angoixa,
tant de temps la misèria ens ha acompanyat;
tant de temps he sortit al carrer d'amagat,
ple de por, de raó i ple de força.
No m'ha vist ningú
patint amb tu
per un tros de pa,
però per ells sóc "lastre"
que cal ensorrar
i oblidar-ne el rastre.

Porto les robes que un altre va portar
i em podriré a costat seu,
no cal posar una creu
sobre el qui ja la portava lligada als peus;
no cal posar una creu a la memòria
de qui no té història
que pugis resar.

Quan les dents de la mort em destrossin,
quan les cendres em prestin els seus colors
i algú ensenyi als teus fills
que el sol llueix per a tothom,
i tu, llum del seu món, te n'adonis,
parla'ls-en, llavors,
del pare mort
sense obrir les mans;
fes seves les causes
de la meva sang
i la sang del altres.