Poc a poc, al fi

Joan Baptista Humet

Va caure la nit
pels carrers de la ciutat
com una pluja silent
que anés embriagant
el soroll dels diners,
les petjades dins del fang
i els crits impotents
dels gegants.

Tots els cants,
tots els cants,
del món.

Les veus benpensants
plenes de bons sentiments,
les campanes dels convents
i els precs suplicants;
La frase d'amor
que ha de recordar l'espòs:
egoisme sant dels amants.

Fou, fou llavors, quan
tots els llavis ja eren muts
i el repòs dels abatuts
dut a bon resguard,
fou, fou llavors quan
començaren a rugir,
poc a poc, al fi,
tots els planys
provocats i ignorats
pel món.