El vals de la ingenuïtat
No estic de tornada d’enlloc,
no esperis de mi ni un consell,
que sóc més diable que vell.
No juguis amb foc.
De res no em serveix l’experiència,
em crema la mala consciència
de les brases del meu passat.
Si jo sóc dimoni, tu ets bruixa:
escombra’m l’ahir amb una pluja,
lleu i tendra, d’ingenuïtat.
No estic de tornada d’enlloc,
i no és que hagi perdut el tren.
És que estic jugant, com un nen,
i m’agrada el joc.
A l’últim vagó jo t’espero,
començant cada dia de zero.
no és cert que està tot inventat.
Vull tenir-te sempre a la vora.
Escampa’m, per dins i per fora,
melmelada d’ingenuïtat.
Que giri, que giri la dansa,
que faci caure la balança
sempre del nostre costat.
Que no estiguem mai de tornada,
que soni una i altra vegada
el vals de la ingenuïtat.
Autor(es): Albert Fibla
