Les formigues
Passen les formigues van camí del cau,
tiren cap a terra sota del cel blau,
poc a poc fan via, arrepleguen gra
volten la brutícia: tot val per menjar.
Viuen aplegades, han de seguir el joc;
hi ha feines diverses cadascú al seu lloc.
La unió fa la força cal apilotar-se:
no saben on van, però una llei les guia:
la llei del instint.
Les febles es moren, altres van vivint.
Els morts no treballen, no valen un plor
el seny de les bèsties és dur, es ferm, és bo.
Les formigues roges, topen amb rivals,
les formigues negres serien iguals
sinó fos pel bàsic diferent color;
roges contra negres lluiten amb braó;
les que resten passen, penes i fatigues
buscant a tot hora altres enemics.
Sembla que els agradi, la vida d’esclau
sempre els ulls a terra d’esquena al cel blau.
Volen viure juntes i no es diuen res:
veure’s i estimar-se, mai no n’han après,
Humils formiguegen per guanyar-se el pa,
segueixen la fila que no es pot trencar.
Autor(es): Delfí Abella
