No té encara 14 anys
No te encara catorze anys
els cabells mal pentinats
i la roba apedaçada,
al hivern va sense abric
i amb espardenyes trencades.
Els ulls sempre massa oberts
com aquell que no comprèn,
bocabadat i sorprès
perquè del bo de la vida
ell no n’ha rebut mai res.
De lletres que mai no en sabrà
quasi no coneix la escola
ni els jocs de la seva edat,
ell ja és un home, li diuen,
la infància se li ha negat.
Fa d’aprenent de lampista
o d’aprenent de fuster,
ell aprèn qualsevol cosa
a canvi de quatre rals,
a casa no es pot fer nosa.
Amb sort farà de vailet
en un banc o en un hotel
o a qualsevol altre empresa
on farà tots els encàrrecs
per gent que té massa pressa.
Ningú no sap si es diu Josep
o Enric o Lluís o Juan,
ningú s’aprèn el seu nom,
el criden dient – vailet –
amb això ja n’hi ha prou.
Res no sap, res no comprèn,
ell va fent la seva feina,
passa un mes i un altre mes,
i així perd l’edat d’aprendre
paga un mal que mai no ha fet.
Ell no sap, ell no comprèn,
però segur que de vegades
es demana on és la gent,
aquella gent que sí sap
aquella gent que comprèn.
De lletres mai no en sabrà
quasi no coneix l’escola
ni els jocs de la seva edat
ell ja és un home li diuen,
la infància se li ha negat.
Ell no sap, ell no comprèn,
però segur que de vegades
es demana on és la gent,
aquella gent que sí sap
aquella gent que comprèn.
Autor(es): Guillermina Motta
