Qui em diria on van
Que el sol no la cremi
no la mogui el vent,
que la rosa guarda
un secret dins seu.
Guarda el dolç silenci
d’uns ulls blaus i ardents,
que un dia en mirar-la
el color li han pres.
Qui em diria on van,
qui em diria on van
les roses que es perden
darrera els ulls blaus?
Que el sol no enlluerni
no els destorbi el vent,
que els ulls blaus amaguen
un secret dins seu.
Record d’una nit
a prop de la mar
i dues mans tendres
que no han retornat.
Qui em diria on van,
qui em diria on van
les mans que s’emporten
el bes de l’amant?
Que el sol m’acariciï,
que el vent sigui quiet,
que dins del meu cor
hi guardo un secret.
Són tots els t’estimo
que he dit perquè sí,
i és aquell t’estimo
que mai no he de dir.
Qui em diria on van,
qui em diria on van
tots els mots d’amor
que no s’han dit mai?
que no s’han dit mai...
Autor(es): Guillermina Motta
