La flor de la tendresa
Si pogués de nou tornar
al jardí de la jovenesa
on es marcí el primer amor
i la primera tendresa...
Però ara per mi és massa tard,
ara estic massa cansada,
no es pot esfullar una flor
més que una sola vegada.
El temps només passa un cop,
i no ha de tornar ni un segon...
I la flor de la tendresa,
a les meves mans a mort.
La primavera ha tornat,
ha tornat el sol d’estiu,
el vent s’ha emportat les fulles,
el fred a glaçat el riu...
Però al meu jardí la tendresa
no ha tornat mai a florir,
ningú no ha vist mai renéixer
una flor que ja es marcí.
Hi ha qui creu en els miracles,
qui sap si un dia vindrà,
l’esperança encara viva,
l’amor recomençarà...
No he de plorar pas per sempre
si el primer amor va morir,
poden haver-hi altres flors,
dintre d’un mateix jardí.
El temps que ha passat és sols,
i sols el temps del primer amor,
de les flors de la tendresa
només una se m’ha mort.
Autor(es): Guillermina Motta
