Príncep d'Antracita
Quan jo n'era petita,
esperava un Príncep Blau,
que em despertés dels meus somnis
i em dugués al seu palau.
I ara que m'he fet grandeta
el príncep s'ha emmascarat:
és l'amo de No-T'hi-Fixis,
una empresa vora el Txad.
M'hi durà en avioneta,
folrada amb pell de lleó.
Jo que sóc aventurera,
no li puc pas dir que no.
I es que és negre, negre, negre
aquest príncep que era tan blau,
i de tan negre, tan negre,
no té cavall ni té palau.
Es veu que té camps de canya,
ous d'estruç, sacs de brillants,
i fins, com deia el gran poeta,
un ramadet d'elefants.
Jo ben enamorada
li canto aquesta cançó
al Príncep meu d'Avioneta
que és negre com el carbó.
Visca la Moreneta de Montserrat!
Vine, Príncep d'Antracita
i senyor de Qui-Sap-On,
vine als meus forts braços de boa,
que em vull menjar tot el món
i mentre el vaig paint, tu gronxa'm
-com el vent a l'herba dels camps-
Oh, príncep de la Canya Dolça,
al ritme dels teus tam-tams.
I es que és negre, negre, negre,
aquest príncep que era tan blau,
i de tan negre, tan negre, vull que sigui meu...
Príncep d'antracita negre i blau.
Autor(es): Narcís Comadira, Joan Vives
