Lladre
Per ser bo m'has deixat en la misèria,
penjat d'un atac d'histèria,
m'has robat fins el color.
En sis mesos t'has menjat
la paradeta, el peix, la carn,
la tauleta i el màrmol del mostrador.
Lladre, també m'has robat l'amor!
Ara, em fa tanta por una dona
que si una em fa cucamones
busco un guàrdia protector.
De ràbia em peten les dents,
de veurem tan innocent.
Si fa un mes se m'alliçona
amb el que vaig saber ahir,
les teves manyes de dona
no m'enredaven a mi.
Ara ja se que ta mare,
vídua noble d'un guerrer,
entra i surt de Laietana,
avui i demà també.
I he sapigut que el teu pare,
que va morir ple d'honor,
ni és mort ni té tanta fama
com explicàveu les dos.
Ara sé que a la garjola
està complint com un senyor,
que és rei entre la gentota
per penques i estafador.
Entre tots m'heu pelat com una rata,
l'esquer: els teus ulls de gata,
on jo tonto vaig picar.
M'heu fotut tu, la vídua i el pirata
el que em va costar deu anys
de paciència i treballar.
Lladres, tu, ta mare i el papà,
vista que pel món encara corre
i si us fot la grapa a sobre
no tindreu temps d'escapar.
De ràbia em peten les dents
de veurem tan innocent.
Autor(es): Enrique Santos Discépolo
