La soledat
Me l'he trobat davant la porta
en arribar a casa una nit;
pertot ella em feia escorta,
ella ha tornat, mireu-la aquí.
La xucladora d'il·lusions mortes,
ella em segueix pas a pas,
la meuca, el diable se l'emporti!
ella és aquí, ella ha tornat.
Amb el seu aspecte de Quaresma,
ullerosos els grans ulls,
ells ens porta el cor a remolc,
de la tristesa ens dóna el gust.
Ella és aquí esborra els nostres dies,
ella allarga les nostres nits;
indiferent, faria néixer
l'hivern a ple cor de l'estiu.
Amb el teu vestit de moaré
i els cabells mal pentinats,
tens tot l'aire del desesper,
no ets pas bonica de mirar.
Apa, vés i emporta't lluny
el teu trist avorriment;
no hi trobo gust de la desgràcia,
deixa'm en pau per sempre més.
Jo vull encara córrer i saltar;
de primavera omplir-me el cos
i sentir-me el cor bategant
en unes llargues nits d'amor.
Abans que soni l'hora temuda,
i fins al meu darrer sospir,
jo vull encara dir: "t'estimo"
i per amor voler morir.
Però ella ha dit: obre'm la porta,
jo t'he seguit pas a pas,
sé quan les il·lusions són mortes
i és per això que ara he tornat.
T'han recitat els seus poemes
els bells senyors, els bells infants,
falsos amors, falsos poetes,
doncs bé, ara ja tot s'ha acabat.
Després m'han donat nits en blanc,
ella s'ha penjat al meu coll,
ella s'ha enroscat als meus flancs,
ella s'adorm als meus genolls.
Pertot ella em fa l'escorta,
ella em segueix pas a pas,
ella m'espera davant la porta,
ella és aquí, ella ha tornat,
la soledat, la soledat.
Autor(es): Barbara
