El sol negre
Per no parlar-vos més d'un cel pesant i llis
de pluges glacials, d'un món pintat de gris,
la fosca vaig deixar, tement que em perseguís,
i per camins planers ja sóc al paradís.
Avui us donaria per la vostra fam,
les fúries que s'arboren amb un bàrbar clam,
arpegis de rialles i un dring boig d'aram,
les notes en desfici del gong i el tam-tam.
Grapats blancs de petxines als palmells salats
robades a les ones, als acantilats,
el foc del sol d'estiu incendiant els blats,
vermells del sol que esclata, vermells esclatats.
Però no hi ha res a fer,
enlloc no hi ha consol.
Tan lluny com me n'he anat,
trobava negre el sol.
Fins al camí darrer,
fins al darrer revolt.
Del tant se me'n donava caic al tant me fot.
A qui m'ho demanava li ho donava tot
i em treu un pes de sobre i m'era un gran descans
sentir la lleugeresa del cor i les mans.
Em deia la guitarra, que sonava al tard:
"Ajaça't a la palla i oblida Mozart".
Dels meus records n'omplia tota una postal
per fer morir d'enveja tanta gent com cal.
M'he saturat d'oblit i he conjurat la sort.
No he fet cas de la nit i he refusat la mort,
que tant se val anar a raure a l'un o a l'altre bar;
que el lloc on has de caure el sap millor l'atzar.
Però s'ha partit el món,
l'ocell atura el vol.
Però s'ha partit el món
i s'ha fet negre el sol.
Els homes ja no hi són,
tot es vesteix de dol.
Els homes ja no hi són
i s'ha fet negre el sol.
I torno penedida i amb el llavi amarg
perquè el mal no té mida, i viure és un xic llarg.
Mireu-me les mans buides i el pit buit per dins;
no us he portat cap flor, mai no he trobat jardins.
Faria tota cosa que eixugués un plor
i, amb l'última jugada, em jugaria jo.
Encara hi tornaria, a refer el camí:
L'amor per tots vosaltres i el dolor per a mi.
Hi tornaria prou,
que el cor encara ho vol;
però em mata el cansament,
s'ha fet tant negre el sol.
Us juro que em sap greu
no dur-vos cap consol;
només el meu dolor,
el meu dolor tot sol!
Autor(es): Barbara
