La rondalla del rampaire

Rampaire

D'esta terra on vaig nàixer
ja no vull ser ciutadà,
que preferixo ser fauna
com la resta d'animals.
Ja no em crec les lleis dels hòmens,
només les lleis de la mar.

Desperto a la matinada,
com desperta el bernat.
La força que fa créixer l'herba
és la que mou la meua sang
i l'última llum de la tarda
un dia se m'endurà.

A la zona del Rampaire
tenim un tros d'arrossar,
que conreava mon pare
i el seu pare abans,
i el pare del seu pare
i tots los meus avantpassats.

A la coetera dels Trampes
de menut m'agradava jugar
i córrer, sense sabates,
pels cordons de l'arrossar,
mentre m'esperava mon pare
per a què l'ajudés a birbar.

Si el riu va crear el delta
obrint-se pas cap al mar,
los hòmens de la ribera,
per a poder-lo habitar,
van obrir nous camins d'aigua
només amb les seues mans.

I després a la taverna,
per ofegar el cansament,
se jugava i se cantava
davant un got d'aiguardent,
rondalles de burla i de gresca
i contra el transvasament.

I ara ve la "despedida"
a la manera de l'Ebre,
que aprofiteu bé la vida
i no us dixeu res a perdre,
si no us veig cap altre dia
que la sort us acompanye sempre.