Tramvia a casa
Un tramvia passa, tornant a casa
i la nit pesa, i et dóna per pensar...
Un tramvia passa, tornant a casa
el bitllet que s'amaga al fons de la butxaca
i la nit pesa, i et dóna per pensar
en calendaris que no has tingut el valor de despenjar.
Un tramvia passa, tornant a casa
el bitllet que s'amaga al fons de la butxaca
i la nit pesa, i et dóna per pensar
en calendaris que t'han donat el valor.
Si diuen que són dos dies, jo vull passar-ne tres amb tu
dies de creuar vies, sol d'agost, la siesta, el Tour
follant-se un futur que ens pintaven cavernós,
fent-nos tatuatges de records per tot el cos.
ja saps com sóc, em ratlle massa, no tinc constància,
sols et tinc a tu, la llum, la mar, València
la mare que em diu, la iaia que ara em guarda,
projectes de vida i un bitllet somniat a Irlanda
però és com el parxís, jo sempre em pille el roig,
jo sempre em pille els dits, jo sempre buidant gots
ara em faig major i no entre al pogo del bolo,
m'he llevat el ron i bec gintonic com un bobo
alguna cana, alguna tecla, em sent com Tesla,
em quede a la parra, "Winston, tio! Contesta!"
recordant els 16 flipe, prim, no som novells,
els 25 d'abril als concerts de Tarongers.
Fem un relat que no tinga principi ni final,
per deixar de pensar que tot s'acabarà.
Fem de tot allò que cantem una història immortal,
per deixar de pensar que tot s'acabarà.
Un tramvia passa, tornant a casa
i la nit pesa, i et dóna per pensar...
Un tramvia passa, tornant a casa
el bitllet que s'amaga al fons de la butxaca.
I la nit pesa, i et dóna per pensar
en calendaris que t'han donat el valor.
Quantes fotos faltaran per plenar l'àlbum?
quants moments inoblidables es convertiran en fum?
tantes històries viscudes, he perdut el càlcul,
ara sóc noctàmbul, si tanque els ulls encén el llum
ja saps que sóc un melancòlic, un nostàlgic,
no sé viure avorrit, com Johnson ho faig màgic
vam decidir seguir ací, mantenint-nos forts
a una ciutat que et dóna tot, però et lleva tot allò que vols
queda ser com sóc i lluitar amor per tot
no quedar-me en casa i després vore què passa
quan seguir la massa pareixia lo millor,
ignorar la por i llançar-me de cap a la bassa
baixe a la plaça però ja han tallat el pi
d'allò que fórem tan sols queda la mirada
ara el que vinga ja no importa, preparat estic,
el silenci a les nits, l'amargor quan em baixava.
Fem un relat que no tinga principi ni final,
per deixar de pensar que tot s'acabarà.
Fem de tot allò que cantem una història immortal,
per deixar de pensar que tot s'acabarà.
Un tramvia passa, tornant a casa
i la nit pesa, i et dóna per pensar...
