Visc
Somnis que t'omplen d'esperança, memòries polsoses que bufes i es fan sorra. Fites que et duen a l'inici altre cop. Camino i avanço, la claror m'espanta, un ofeg em respira i em deixa de costat, em deixa de costat. L'aigua m'ofega, l'aire m'asseca. El sol no m'escalfa i el fred m'és amic. No dubtis més de mi, no dubtis del sentits, no. Sigues valent amic, no intentis defugir i tot allò que has sentit, no. El tast dels teus dits, el plor dels teus ulls. Remor del desig, la veu que t'escolta i et diu, "no fugis més de mi." Somnis que m'omplen de tu altre cop, a poder viure el que realment em mou. Sense risc res te sentit, creu en l'essència del teu crit que t'empenta lluny de qui. Visc el matí i visc la nit. Però no dubtis més de mi, no dubtis del sentits, no. Sigues valent amic, no intentis defugir i t allò que has sentit, no, el tast dels meus dits, remor del desig. Deixa que arreli el desig i alliberat d'aquesta cadena que t'omple de pena i t'allunya de tu i de mi, no fuguis. No fugis més de mi. Perquè tanques la porta sabent el que sents si, són petites esquerdes de temps. Tot allò s'ha esfumat amb el vent i qui estima sempre és innocent. Així que deixa que viure t'aixequi un somriure i aprèn a conviure amb la por. Ningú pot esborrar el passat, tothom ha jugat ha pecat i ha perdut la partida. Talla la brida que t'intimida i que tant t'emboira el cap. Jo no sóc qui t'estira ni qui t'oblida amb tanta facilitat. Jo no sóc la mentida que consentida et roba la identitat. Jo sóc la teva veritat, sóc la teva veritat. No dubtis
Autor(es): Andrea Mir
