Una tela subtil
Quan tot és fosc,
quan res no té sentit ni color,
busco el pou més profund del meu cor
per sentir-me adequada.
En el meu pit
un forat negre ho engoleix tot,
l'aire es fa plom
i aguanto el pes del món.
Sé que he perdut
una part de la vida d'abans,
una part que ha desaparegut
per donar pas a una altra,
Les il•lusions noves
han renascut més humils,
han pres relleu
els gestos quotidians.
I pacientment vaig teixint
una tela subtil,
l'ànima es va fent gran
així.
No tornaré al passat
ni aniré al futur,
la vida és el moment que vivim
i no en tenim un altre.
Ranci o incert
s'han mostrat l'ahir i el demà
una quimera
que val més oblidar.
Autor(es): Lua
