La foresta és la meva llar
Ai las! Segueix la serpent al ras,
abandona tota esperança o ja t’ho trobaràs.
Urpes que esgarrapen la terra humida,
alè gèlid, fullaraca morta, la meva vida.
Que restin en pena els patètics éssers dissortats,
perduts, degenerats, en el seu cosmos de falsedats.
Qui s’extirpi del cor la sement de l’adulació,
qui s’alliberi del tort i del seu destí fatal,
seguirà el verd camí de la sana abdicació
irremediablement hipnotitzat per la crida ancestral.
Fila que fila cap al temple de l’oblit,
crema que crema el meu bàrbar delit.
Poc importa l’esfondrament de tot plegat,
si aquests arbres són el meu tron amagat,
si aquesta nit és el meu amor sempre jurat,
i la foresta és la meva llar.
