El retorn del Dip
I així fou fet, car d’entre la boscúria de l’odi
brotà de nou el fresc vesc de l’esperança,
que donà els seus fruits, purs i sense recança.
Qui no s’extasiaria amb tal perfum, després de l’exordi?
Pels prats verds, una dolça veu m’ha cridat.
En la foscor de la nit, un estel m’ha assenyalat.
Però... Per què tanta misericòrdia?
Si al final tot està buit de significat...
I bé que hem cremat la nostra memòria!
Misèria, com goses atacar els meus dominis?
Jo no sóc com ells, amb mi no hi haurà sort.
A qui fa pessigolles al Dip només li espera la mort.
En aquest temps nostre, mala vida carregada de dolor,
i en aquesta època, corrupta i podrida per la perversió,
heu-nos a tots junts, reunits ara i aquí,
per derrocar falsos ídols i per cremar-ho tot.
En aquest temps nostre, ens ha envaït un fàstic
que en aquesta època, repugnant i de plàstic,
només es pot remediar amb la purificació
expressada a través del més sever càstig.
Els porcs rancis del govern, tots empalats,
el material humà defectuós, tot cremat.
Els malvinguts ja alimenten les cambres de gas,
els Txarango i els seus monos ja no “són riu”, ara són past.
Quina joia, quan la meva gladius els entri pel cul
i s’hi alci com els arbres vers el cel d’atzur!
Pietat? Per què? Si ells no l’han tinguda mai amb tu:
només volien que fossis un totxo més al seu mur.
I sota l’estendard ensangonat
del llop ferotge i quadribarrat,
s’alçarà un brogit que anunciarà
que els temps del Dip han arribat.
