Ressons de tu
En permanent vigília em sents,
i t'he cercat rera del temps,
un persistent vigia guaitant els camins,
un rumiant d'ortigues per guarir la ment.
Des del silenci més profund,
n'he escoltat ressons de tu,
recomençant dintre del buit,
més enllà del sentiment submís inoportú...
Que sí que t'he comprès
si bé que ja no et sentiré, plorar més.
Crec que t'he comprès i ja no et sentiré plorar més...
El destí cec sense pal ni animal,
serà qui fixi el que s'ha d'esdevenir,
més l'atzar mandrós, serà qui al final del temps,
acabarà de decidir,
fills del caprici d'un estel,
víctimes de tants i tants insatisfets anhels.
Que floreixin els anys per tu i per mi,
amb fruits menys amargs que alimentin nostre esperit.
Que sí que t'he comprès
si bé que ja no et sentiré, plorar més.
Crec que t'he comprès i ja no et sentiré plorar més...
Autor(es): Ricard Puigdomènech
