Aquells dos ulls ben morts
Bosc endins per un caminet jo anava.
Quan tot d'un plegat, a terra, una pubilla bramava.
Vaig preguntar-li: - Ai, noieta què t'has fet?
Respongué: - M'he torçat el peu mentre passejava.
Vaig agafar-la ben fort entre els meus braços.
Per portar-la ben ràpid al poble més proper.
Ella de mica en mica, pobreta, es va anar calmant.
Però el pitjor dels malsons se'm creuà.
Vaig ensopegar amb tanta mala sort.
Que em relliscà Déu meu, de les mans.
I cada nit em miren aquells dos ulls ben morts.
Des de llavors aquell cop sec m'ha fet parar ben boig.
I un roc li esberlà el cap.
Bèsties i ocells van marxar espantats.
