L'absurd
Això de l'amor fet amb pressa no és per nosaltres,
perquè ens sobrepassa i ets por tot el cos.
La merda se't menja i el sofà ja no és casa,
tu vols, però no pots, ara sí, ara no.
T'expulso del cap perquè en faig esperança,
veig llums al telèfon que em sonen a tu.
I cançons que fan bucles que mai no em cansen,
sóc fum en dos dies i em sento absurd.
Però ara em diuen que així és com s'avança,
i vaig per la vida mig estabornit.
Intento plorar per sentir-me en calma,
i em poso malalt, tinc els mocs fets un pit.
El meu cap és el refugi del drama,
que vull fer polític i em va molt pitjor.
Surt cru com la música feta sense pausa,
potser el meu orgull hi té un paper poderós.
I el que tinc clar és que creixem.
I el que tinc molt clar és que creixem.
I el que tinc clar és que creixem.
Creixem quan caminem tristos,
cadascú pel seu carrer.
Els meus ulls per sota grisos,
veuen fanals que passen lents.
Però una part de mi encara en té ganes,
una altre part em diu que no.
En realitat no sé què em passa,
i ho reconec, i no em fa por.
I el que tinc clar és que creixem.
I el que tinc molt clar és que creixem.
I el que tinc clar és que creixem.
