La patria
Baix l’ombra centenària d’una alzina
al poderós impuls d’un baf de glòria
obert arreu el llibre de la història
i per música el mar, que inquiet rondina.
Estesa al vent i flamejant com boja
la bandera amb les barres catalanes,
bullint la sang, al cor gestes galanes
i airosa al cap la barretina roja.
Un aplec de jovent a qui entrellaça
i uneix tan sols l’amor a Catalunya,
amb febrosenca mà lo ferro empunya
cap alt i front serè, bé és nostra raça.
I amb veu que amb son brogit eixorda el tro
llançant eix cant, fent trontollar la terra,
cant que arriba ben prest com crit de guerra
fins Montserrat, Montseny i Canigó.
Som aquells que frec a frec
anaren amb espetec,
amb l’alarb a capgirells.
Sant Jordi, la pàtria ens crida:
Desperta ferro ! i a ells.
Som d’aquells que res tement
arribaren fins a Orient
deixant dona, fills i llars.
Som iguals que lleons braus :
ans que viure essent esclaus
preferiren lo morir
quan la pàtria els sagrats
furs i drets foren cremats
per la mà del vil botxí.
Som d’aquells que per lluitar
i la pàtria defensar
mai tenim les mans plegades.
Català ¿ni una arma tens?
Doncs ¿Què fas d’ungles i dents?
Au, minyons: a mossegades!
I en fi, si alguna vegada
a la pàtria endogalada
nostra sang falta li fa
ja ho saps: un pic de campana
i amunt ! La gent catalana
serà lliure o morirà.
Aixeca, doncs, la testa
amada pàtria nostra
reviu i riu com ans.
La vida és poca cosa
per dar-la com a mostra
de que no som fills bords:
som catalans!
Ja la campana ens crida ...
Aurora beneïda !
Ja la campana ens crida ...
Companys, què fem? Anem!
Autor(es): Jaume Forn i Ferran, Josep Vicens i Juli “l’avi Xaxu”
