La cançó dels pastors
Tan bon punt l’alba clareja
els pastors braus i amatents
amb l’afany desencorralen
els ramats de bous i bens.
Tot buscant les bones herbes
poc a poc van caminant,
camí enllà de la fontanes
uns muxint i altres belant.
Para el ventijol
I amb el roig del sol
les fulles s’arruguen.
Mentre els ramats
pels camps ajaçats
amb calma remuguen.
Els pastors ardits
cofois i garrits
prop d’una fontana
al so dels bells cants
tot donant-se les mans
ballem la sardana.
Nostres cors tendres i verges
com els aires que besen les flors
són les urnes aquelles que guarden
la puresa dels nostres amors.
Som nosaltres l’esperit d’una terra
que treballa i estima amb afany,
som els fills d’una raça valenta
que no ha mort ni podrà morir mai.
I així que el sol s’esllavissa
tot donant-nos l’últim raig
s’arreplega la ramada
satisfeta de menjar.
I al compàs de les esquelles
ja tornen als corrals
mentre s’apropa la fosca
d’un jorn que no tornarà.
Autor(es): Joan Planas i Feliu, Josep Voltas i Viñas
