Enric, Empar i la mar
Era el viatge, era la tornada
els aplaudiments de Nova York encara ressonant al cap
el vaixell creuava el canal de la mànega
quan un submarí alemany el va torpedinar.
El món es va ensorrar sobre l’aigua freda de la mar
l’empar es va quedar solitària en mig de l’oceà
l’enric es va llançar com l’heroi a qui no cap dubtar
l’abisme es va engolir una flor de cossos abraçats.
Era 1916 , un vint-i-quatre de març
havien conegut la glòria acompanyats del pau casals
els cors s’agitaven anticipant l’instant
de tornar a fondre’s amb la colla que havien creat.
El món es va ensorrar sobre l’aigua freda de la mar
l’empar es va quedar solitària en mig de l’oceà
l’enric es va llançar com l’heroi a qui no cap dubtar
l’abisme es va engolir una flor de cossos abraçats.
sonava música mentre dansaven amb déus del mar
ell evocava l’aroma a llimera i taronges del paradís del seu passat llunyà
