El truc de l'astronauta
Traieu els cavalls de la ciutat, ells no ho han demanat
Conec l'home que buscaves, no necessita les paraules.
I és el bruixot que tu buscaves, fa poesia amb els seus actes.
I tothom s'ha rigut del boig quan vivia sol a sota un pont.
I ara que descansa mort, ara és un geni per tothom.
I si fóssim molt més malparlats dormiríem molt més descansats.
I han nascut flors a les vies mortes. Serà que no són tan mortes...
Oh el truc de l'astronauta, deixar enrere el món que l'ha fet patir tant, i a mig camí cap a altres astres, en un moment determinat, gira el cap i el veu brillar, “planeta blau meravellós”, i enmig de l'espai gèlid i desolat, oh tornar-lo a desitjar...
Sento els gossos des de la xemeneia, el caragol de mar i la marea.
Plou a fora i el toldo és torçat, pels seus defectes me l'he mirat.
Les coses coixes són més maques, són com nosaltres, són humanes.
Busco la bellesa dins de la brutícia i em sento bé quan ningú diu res.
Les coses que són més boniques són les que surten sense voler.
Autor(es): Albert Aromir
