Satèl·lits enmig del fang
T’evocaré amb l’orgull de qui es va sentir part d’una llegenda tan fugaç com immortal.
Donarem a parlar quan la història mire enrere. Vam descobrir nous continents.
Que la memòria em permeta tindre’t present quan l’incert pas dels anys m’arrugue la pell.
Brúixoles que ja no marcaran lo nord i bicicletes que humanitzen l’asfalt.
Mai més l’amor tornarà a ser el mateix perquè ara sé que tu em vas estimar.
Cercles concèntrics que encara poden seguir creixent.
Ja formes part de la meua esfera emocional però el més trist i desesperant de l’amor
és que no n’hi ha prou amb estimar-se. Ànimes lliures, àtoms perduts.
Veremar el llarg camí i brindar després amb lo dolç vi dels nostres passos ferms.
Ara ja he pronunciat l’adéu i el dolor. Rostres hipnòtics navegant sense nom.
Mai més l’amor tornarà a ser el mateix perquè ara sé que tu em vas estimar.
Sempre creix herba entre llambordes, camins que mai no es perdran.
Rius i muntanyes van precedir-mos abans del segon big bang.
Satèl·lits enmig del fang.
Autor(es): Montse Castellà
