Companyes
Un cop més
el tren viatjava cap a la fugida,
fugida amiga de l’odi intern
el seu cor petit notava l’hivern.
Ella se sentia lliure, sense vergonyes, empoderada
però llavors tornava el fosc hivern
que la feia invisible, sense veu.
Com li agradaria viure
la utòpica realitat
que tu dibuixes, li expliques
que trencar-la et fa mal.
La llum de quarts de cinc
d’aquell divendres
poc a poc li va curant
la pena i la impotència en el vagó van fluctuant.
I ella plora per les companyes que són fora,
que sap que com ella es senten soles i soles.
Però les llàgrimes moren
quan veu tantes altres dones
que se’n surten i que vencen
el terror que el món impregna.
Això l’omple de valor, de força,
d’amor
per poder seguir rapejant
lluny dels prejudicis.
Per molt que el món li hagi dit
que el que ella fa no val res
no es vol deixar silenciar
té molt a dir, ja ho ha comprès.
I aquell tren es va allunyant,
la negra nit difumina
el son i els sentiments
d’un dia estrany.
I ella plora per les companyes que són fora,
que sap que com ella es senten soles i soles.
