Penjats d'un núvol
Hui he vist un documental
d’un doctor que diu
que dins de vint o trenta anys
podrem estar vius per sempre,
tots penjats d’un núvol,
mentre els nostres cossos tendres ballen al sol.
He tremolat per un moment.
No em fa por la mort,
em fa por el glop de fred;
jo vaig vindre dins d’un ventre,
no penjat d’un núvol,
mentre els nostres cossos tendres ballen al sol.
Em preguntes si podrem tornar
a la vora de la mar aquella,
abraçats com bèsties de vint anys
per sempre més. Per sempre.
Com vampirs de cel obert,
ombres clares d’un estrany futur-passat-present.
Asseguts mirant el vespre,
els dos penjats d’un núvol,
mentre els nostres cossos tendres ballen al sol.
Em preguntes si podrem tornar
a la vora de la mar aquella,
oblidats com peixos sense edat
per sempre més. Per sempre.
