Malloles
Vaig baixar a la ciutat,
era una nit de juny,
per un concert de blues
que somniava de lluny.
Travessant el carrer,
un cotxe em fot una empenta.
“Malparit !”, jo li crido,
“A polit amb la gent !”
Uns quants salten a baix,
em disparen a la cama,
i em tanquen a la presó
suburbana.
Passo davant del jutge.
Em diu: “Tindràs vint anys.
Fill meu, ets un dolent
i paga qui causa els danys.
Has pecat i és greu:
el blues no ens agrada gens.
Només els qui porten armes,
aquí són bona gent”.
Em tanquen en una cel·la,
Amb la cama que em dol.
Sol a la presó de Malloles.
És l’infern.
És com un llarg hivern.
Quan cal portar la camisola,
a la presó de Malloles.
Si vas cap a Malloles,
malfia’t de cadascú,
vigila els nois amb armes,
no creguis a ningú.
Pots mentir, trair o renegar.
No es refiïs de ningú,
ho pagaries car,
si vols explicar més tard,
als teus fills l’espantadora
història de la presó de
Malloles.
És l’infern.
És com un llarg hivern.
Quan cal portar la camisola,
a la presó de Malloles.
Autor(es): Carles Sarrat
