La de la xocolata
Tan bella de negre dissabte nit
com fascinadora de marró curt de tu només sóc el sommelier
que et reconeix l’encant i la gràcia
que t’aprecia l’aroma, el buquet
i la textura suau al paladar a foc lent
que et sap l’anyada, el raïm i prou
sense beure ni brindar la copa.
Tanta xocolata a la pell
si vas vestida de trufa
no pots dissimular-te
tampoc amagar-te de mi
ni disfressada de Venus, abans,
ni d’Afrodita com ara pretens
jo sempre et trobo en els temps
en els temps
et trobo en els temps.
Així t’oloro, et miro a contrallum,
tanco els ulls i et bec un sol glop
t’escric tres lletres i dues carícies
com si fossis un Bourdeus terrós
sempre a l’espera d’un altre glop,
com qualsevol diumenge de Nadal o d’estiu
sempre fidel a mirar-te amb bons ulls
tu a l’aigua vestida de tu.
Tan esporàdics dos instants
com fugaç un hola i un adéu
torrada lleugerament xocolatada
saliva musicalment escampada
