Quan jo era xicotet
Quan jo era xicotet
els carrers eren de fang,
jugàvem al mocadoret,
a falca-burros, al guà,
pic-i-pala i conillet.
Cotxes quasi no en passaven,
només burros, matxos i haques,
que si un bonyigo soltaven
l’aprofitaven les mares
d’abono per a les plantes.
Uns pantalons molt curtets
dúiem al llarg de l’any,
i quan apretava el fred
les cuixes color roig sang,
l’entrecuix un cacahuet.
Cantàvem el Cara al sol
drets i vigilats pel mestre,
i a base de calviçons
i també de colps de regle
ens ensenyàvem les lliçons.
Un sant Crist crucificat
hi havia en totes les classes,
amb el Caudillo a un costat,
Primo de Rivera a l’altre.
Els lladres acompanyants.
Sabíem les capitals
de tots els països del món,
i al donar els resultats
de les multiplicacions
sempre ho fèiem cantant.
Quan al recreo eixíem
de reüll les xiques miraven
ja que en classe no podien.
Els mestres ens separaven,
cosa que no compreníem.
No vos la toqueu xiquets
recomanaven els pares,
-Vos podeu quedar ceguets.
A mi com no m’afectava
a estelles me la vaig fer.
I amb les mans plenes de callos
a l’escola me n’anava.
M’amenaçava don Ricardo:
-Te voy a cortar la fava!
-Me lo he hecho collint moniatos!
T’ensenyaven en història
que als pobles de Rússia i Cuba
la gent era molt malvada,
portaven banyes i cua
i forca ben afilada.
Hi havia un misteri gran
que encara hui no he comprés,
i és que els nord-americans
ens regalaven la llet
que ens fèiem per a berenar.
Tots solíem berenar
Cola-cao amb llet de pot,
raïm amb pa oli-i-sal,
mantega dels tres colors,
Tulicrem i codonyat.
Els diumenges ens tocava
anar a missa de deu,
puix un vale s’entregava
que mos rebaixava el preu
del cinema a la vesprada.
Anàvem a combregar
després de fer confessió
de tots els nostres pecats,
i resar les oracions
per al cel poder entrar.
El cine era propietat
com quasi tot, de l’església,
i el retor l’encarregat
supervisant cada escena.
Sorpreses no en volia cap.
Així és que impossible era
vore sexe ni en el llit,
ni tampoc besos amb llengua,
ni cap cul, pardal ni pit.
Figues les de la figuera.
Recordaré amb la Quintilla
els dolços records del cine,
com eixa sarsa-parrilla,
junt al panfigo, les pipes,
i assentar-se amb una xica.
Temps de repressió sexual,
tot era pecat per a ells
i continència verbal.
Que no ens torne ja mai més
cap règim dictatorial,
Aaaméeenn.
