Tu

Ramon Barr

I així tu, que ara surts d’entre la terra,
tu, que avui m’arribes amb l’aire,
tu, que et plantes a casa meva,
tu, que et penses que tant m’agrades,
tu, que no saps res de nosaltres,
tu, que tant et costa mostrar-te.

I tu que ja vas oblidar-me,
tu que em tens per un entre els altres
i que saps que ara sóc tan lliure
vens plena d’or i de somriures,
vens parlant de beure’t la vida,
vens besant-me descalça i nua.

Vens cantant i fent-me carícies,
vens amb una bandera blanca,
vens creient-te que em necessites
i jo ja no sóc aquell que era abans,
ja no sé dir-te t’estimo tant,
jo ja em vaig perdre, jo ja em vaig perdre
sabent que sempre vas ser impossible
tu, que mai vaig saber tenir-te
i que eres la forta i jo el feble.

Tu, la musa dels meus poemes
tu, tu sempre la gran conquesta,
tu, sempre la gran incertesa i
vens, suau, dolça i silenciosa
vens, regalant-me el temps que ens queda
vens, mirant-me als ulls mentre esperes
vens, després de tantes esquerdes
vens, donant-me les mans obertes
i no entens que jo ja no sento res.