Petons als dits
I si no t’espantes
quan saps que tu podries
i és que així és la por,
que no hi res més
que mirar dins la foscor.
I si t’ajudessis
cridant els teus dimonis
que sols són al cap,
que de tan bonic
ells s’haurien agenollat,
petonejant els peus
d’arquitectura modernista
com els teus incisius,
que a mi em fan volar
quasi un pam quan tu somrius.
Però ara som a l’ara
quan per entrar esperes
el meu braç d’home pelut
i mentre jo existeixi
ningú no està perdut.
Si un dia faltés,
perdona’m per pensar-ho
però en això sóc un cagat,
jo que davant la forca
segur que seré maleducat.
No m’acomiado
però si la mort torna
a passejar-se a prop meu
l’abraçaré després
de fer-vos petons a valtros tres.
