Sa cala
Si necessitàvem calor després d’una freda nit,
en aquella hora en què es silenci guarda sa renou,
trobàvem descans a sa cala i, mentre volíem somiar,
lliuràvem sa ment en blanc, en pèl i abraçats.
Hi reconqueríem sa pau negada des dia.
Teníem certesa del tot, de cap on anar.
Vam aprendre que ses tempestes duen aigua, pluja i vent.
Fugíem de trons i llamps cercant firmament.
És on hi tens abric, ran-ran de sa meva pell,
aquell racó petit dibuixat d’alens.
Ja saps que si es dia es romp en mil bocins i plors,
allà hi trobarem sempre quietud i repòs.
Com sempre sa vida regala sa sembra que has fet.
Aquelles llavors les vam escampar amb cada gest.
Regades amb sinceres llàgrimes que van enfortir s’arrel,
sa cala és plena de brots mirant cap al cel.
Idò ara hi tenim abric, ran-ran de ses nostres pells,
i es racó ja no és tan petit, vessa ple d’alens.
Anam reomplint es buits des bocins que perdem,
recosim sa vida per si tenim fred.
