Pluja al Bar Formentor
La pluja ve de puntetes
tot tremolant de rialles;
per l’esquena se li fon
mirall de l’esgarrifança.
Travessa el Born tota nua
-pessigolles a les cames-
els guardes municipals
s’han quedat de pedra marbre.
Plenes de vidres del cel
es glacen les taronjades
i un ocell ha refilat
la cançó més ensucrada.
Al seu pianet, la pluja,
una polca capgirada sona.
Sonen xeremies ?
Diu que són danses d’Irlanda ...
Qu’est-ce que ça ? –Bonjour madame-.
La pluja, ben pentinada,
vol parlar-vos de Chopin.
Què no sou de la gran França?
La pluja fuig de puntetes
tota casta, tota d’aigua;
no hi ha més roses avui
que roses blanques.
Pluja al Bar Formentor, poema de Cèlia Viñas que Miquel Brunet ha musicat, ens
situa al mig d’una d’aquelles tertúlies que a aquell lloc desaparegut se celebraven.
“Sonen xeremies ? Diu que són danses d’Irlanda ...”. Aquest so de xeremies és un
rebrot del món celta a la nostra música.
Autor(es): Cèlia Viñas, Miquel Brunet
