Entre els dits romaní
Treure pols al mirall, sentir olor a menta i a mar.
I entre els dits romaní d'aquell bosc que s'ha d'obrir.
Aquella frase que no m'atreveixo a dir,
unes llàgrimes que no deixo sortir,
un pensament daurat que es fon en el potser
petits guerrers passegen per el teu castell.
Si marxés d'aquí seria donar-ho tot?, seria rendir-se potser una demostració.
Un fil que em lliga, un fil teixit d'amor
allà on es notava pedra ara crema la passió.
Sort que les roses no són de paper,
que el contacte desfà tot el gel,
vull ser nus a l'escorça o arrel del nou arbre que creix.
Treure pols al mirall, sentir olor a menta i a mar.
I entre els dits romaní d'aquell bosc que s'ha d'obrir.
Són les paraules que m'estan sortint de dins,
la fantasia que navega dins de mi,
quan un somriure pot fer tremolar-ho tot
millor callar i que el temps bategui així...
Sort que les roses no són de paper,
que el contacte desfà tot el gel,
que les ombres van perdent terreny,
que el contacte desfà tot el gel,
vull ser nus a l'escorça o arrel del nou arbre que creix.
