Les neus que es fonen (sardana)
Les neus de la muntanya
es miren trist el pla,
que avall, avall, la terra
comença a verdejar.
I totes encongint-se
davant del sol creixent:
"S'acaba nostra vida,
s'acaba", es va dient.
I ses primeres llàgrimes
ja es tornen regalims,
i amb remoreig dolcíssim
van davallant dels cims.
"Plorem, que als ametllers
l'oreig passant hi canta
l'absolta de les neus
damunt de les flors blanques."
I diu l'oreig: "Obriu-vos
les roses dels vergers
fent cor a mes absoltes,
brandant com encensers".
Ja es gronxa la palmera
vora del mar triomfant;
totes les neus són foses
i el mar les va aplegant.
I ja els hi diu: "Dormiu-vos,
que jo vos bressaré,
i amb música d'onades
cançons vos cantaré".
Mes les neus tenen ànima
que sobre el mar s'estan,
i són bromeres blanques
les neus que van somniant.
Autor(es): Àngel Guimerà, Enric Morera
