Circe, el palau d'argent
Al blanquíssim llit vaig jeure amb la maga.
Sols així volgué desfer el cruel encís
que convertí en porcs els meus companys
que pel corral fotjaven fruits de faig i glans.
En les llargues nits de lluna plena, ella
m’ensenya de la mort els seus misteris,
a conjurar el cant de les sirenes
i a davallar incòlume fins a l’Hades.
Llaurador del mar:
no arribares al Palau d’Argent màgic
per quedar-te encisat tan lluny de casa.
Fuig de l’embruix de la lluna i d’eixe tàlem,
que a l’illa no t’esperen debades.
Ja, ja és hora.
Sí, sí! Ja és l’hora.
Hauràs de travessar gorgues i coves i esculls,
escil·les i caribdis i tempestes,
i a la casa dels morts baixar, que ja t’esperen
per recordar-te qui eres
i quin, quin és el teu destí.
«Desperteu-vos» va dir Ulisses, d’ànima forta, als seus companys, «que hem
de partir cap on Circe, l’augusta deessa, m’indica. Potser penseu que ja anem a la
casa estimada, a la terra dels nostres pares, però el camí que ens ha indicat Circe és
el de la casa de l’Hades». Així va parlar i el cor, en el seu interior, se’ls trencava.
Continuaren navegant, i Circe, de belles trenes, els envià un vent que omplia
les veles blanques, un bon company darrere de la nau de proa blavosa.
Mentre navegaven, Ulisses contemplava la mar divina i sentia una gran pau
després d’haver renunciat al poder.
I així va ser tot el dia. Però quan el sol es va submergir, tots els camins
s’ompliren d’ombres.
A meitat del camí de la vida, Ulisses arriba al punt indicat per Circe, la dea,
una terra de misteris - València, diuen -, on es troba l’entrada a les mansions
d’Hades. Allí, viurà una de les aventures més corprenedores del seu viatge: a la
casa dels morts, a la fosca llum d’Hades, entre ombres tremolant, escoltarà un
missatge nou i resplendent que ja mai oblidarà.
La noble dea Persèfone, una au lluminosa i la seua pròpia mare li revelaran
una antiga saviesa secreta. Xxt, escolteu...
