Sóc Ulisses
Robí la deessa del temple
disfressat de pidolaire
i obrí les portes escees
amagat dins del cavall.
I ara mamprenc el viatge a Ítaca,
assedegat del meu destí.
La foscor és qui em guia;
el sol ponent, la ventura.
Penèlope està esperant-me
teixint amb fil d’or
el sudari de mon pare
i la clàmide del meu fill.
No tinc por de res,
sóc Ulisses.
No tinc por a res,
sóc Ulisses.
El camí és la tornada,
navegar cap al meu Far
sobre un mar que té el color del vi.
I si volgueren els déus
— morador dels seus designis —
posar-me el nom de Ningú
i habitar el gran oblit,
a l’Olimp i a tots els déus i als seus atzars,
aquest viatge que comence, el brinde.
No, no tinc por a res
sóc Ulisses.
El camí és la tornada,
navegar cap al meu Far
sobre un mar que té el color del vi.
I si volgueren els déus
—morador dels seus designis—
anomenar-me Ningú
i habitar el gran oblit,
a l’Olimp i tots els déus i als seus atzars,
aquest viatge que comence, el brinde.
I així és com Ulisses, d’ànima forta, va abandonar les sagrades terres de
Troia i es va endinsar navegant, mar endins, cap a la seua estimada Ítaca. I és
veritat que haguera durat poc de temps aquella travessia, però els déus de l’Olimp
varen considerar que li convenia fer un altre viatge.
I ja el vent els portava per la mar blavosa quan, després d’uns quants dies
de navegació, van conèixer el país dels cicons i més tard, la terra dels lotòfags, els
que mengen flors.
Des d’allí continuaren navegant i, quan la primera llum de la lluna estava a
punt d’eixir, arribaren al país dels ciclops, - Sicília, diuen -, gent superba i salvatge,
que no llauren la terra, que no tenen lleis, ni àgores on delectar-se amb la paraula i
el cant.
Arribaren plens de fam, quan Ulisses va albirar una cova de plom, alta,
coberta amb llorers i se’n va anar cap allà amb els millors companys. Aviat es
trobaren perduts dins d’aquella extensa i fosca caverna quan, de sobte, van sentir
un enorme terrabastall i, plens de por van fugir cap al fons de l’espluga.
