El viatge
Quan ixes per a fer el viatge cap a Ítaca
prega que el camí siga llarg,
ple d’aventures i amerat de saviesa.
A lestrígons i a cruels ciclops
o a l’irat Posidó, no els tingues por,
ja veuràs com no te’ls trobes en la ruta
si alt és el teu pensar
i clara l’emoció que envaeix el teu cos.
Porta sempre al cor Ítaca
has d’arribar-hi, és el teu destí
però no forces gens la travessia.
És millor que dure molts anys
i el dia que fondeges l’illa
encara que la trobes pobra hauràs comprés,
segur, què volen dir les Ítaques.
I entraràs en ports que els teus ulls ignoraven,
llocs on gaudiràs dels perfums més sensuals,
que res no t’encadene, Ítaca està més lluny encara.
I a poc a poc et portaran veles e vents
més enllà de Circe, Calipso o Nausica,
de les Sirenes, i del teu descens a l’Hades.
Penèlope és el teu Far
i en ell contemples ja la rosa al mar.
Porta sempre al cor Ítaca,
arribaràs, hi és el teu destí
però no forces gens la travessia.
T’ha donat el bell viatge i
res més podrà donar-te, ella,
i encara que la trobes pobra no t’haurà enganyat,
sabràs què volen dir les Ítaques.
I ara, iniciat en el viatge a Ítaca,
no mires enrere, sols són ombres,
la llum està esperant-te, aquella llum, la llum d’Ítaca.
Aquesta és la història més increïble que mai us hagen contat.
És la història d’Ulisses, rei d’Ítaca, que després d’una llarga guerra per
rescatar Helena en terres de Troia, lluny del seu país, es disposa a tornar.
El que ara us contarem és el fabulós i llarguíssim viatge de retorn del nostre
heroi a la seua petita pàtria, on l’esperen la seua dona Penèlope, el seu fill Telèmac,
sa mare Anticlea, son pare Laertes, Argos el seu gos fidel, Eumeu el porquerol, la
dida Euriclea i tants altres.
Serà una travessia d’aventures inimaginables, de temptacions, de perills i de
patiments, també de plaers, plena d’éssers estranys i meravellosos. Però sobretot
d’aprenentatges.
Serà un viatge cap a la llum: la llum del món, la llum del teu cor.
Però, vinga, afanyeu-vos, rotlleu-vos, doncs, a pler, entorn del petit teatre,
que el rei està a punt de pujar a la nau.
Això era i no era fa molt de temps, en les ardents platges de Troia, a l’altra
riba de la nostra mediterrània, es trobava la gran flota d’Ulisses, l’astut, preparada
per solcar la nostra mar cap a Ítaca, la que es veu de lluny. Orgullós i ben carregat
del botí de guerra, Ulisses des de la seua nau negrosa, mira per un moment cap a
ponent i pensa que el viatge durarà poc. En el seus ulls només Penèlope i Telèmac,
Laertes i Anticlea, aquella terra, aquelles vinyes, el blat i l’olivera, aquella llum…
Els caragols de mar i els corns de bronze dels músics aqueus d’abundant
cabellera ja sonen, fan senyals i comuniquen l’ordre d’eixir d’una nau a l’altra; els
tambors estan a punt de fer redobles, per a donar impuls a un viatge ple de
peripècies i amerat de coneixença.
Escolteu: parla Ulisses…
Així és com va començar el seu viatge de retorn a la rocosa Ítaca, plena de llum.
