Ai on va l'à...
Ai, on va l’à…
Ai, on va l’à…
Ai, on va l’ànima vessant com gotes
quan tot es desfà?
La crinera del cavall
on m’arrapo per no caure,
ella i jo som tan reals
perquè jo soc tan sols tacte.
Sé on va el foc i on va la carn
i la fruita quan cau de l’arbre,
però em pregunto a on va aquest jo,
aquest tu quan ja no em parla?
Ai, on va l’à…
Ai, on va l’à…
Ai, on va l’ànima vessant com gotes
quan tot es desfà?
Potser el jo soc mil trossets,
com el meu cos de mil peces
que es van ajuntar per plecs
capritxosament per festes.
Potser el tu ets tan sols el frec
on sentir cantar el perfum,
si a tot el que canta hi veig llum,
on va la xispa quan mana el fred?
Ai, on va l’à…
Ai, on va l’à…
Ai, on va l’ànima vessant com gotes
quan tot es desfà?
Em pregunto on va la calor,
em pregunto on va la joia.
On van el cucs que sento al ventre
quan es fan papallones?
On va el fil de les mirades
dels amants dins la tempesta?
On va la fe incorruptible
que existim en la contesta?
Ai, on va l’à…
Ai, on va l’à…
Ai, on va l’ànima vessant com gotes
quan tot es desfà?
Autor(es): Joan Garriga
