No ploris
Mama, no ploris, mama,
que no veus que així ho fas tot més complicat?
Mama, no ploris, mama.
Diuen que els fills sempre volen, jo m'he estrellat.
No ha sigut pas culpa teva, això ja ho saps,
sóc jo que sempre l'he cagat “decepcionant-te” a cada pas.
No veus que sóc tot façana i s'està enfonsant.
Veure't així em fa tant mal, sé que no t'he merescut mai.
Mama, no ploris, mama.
Tothom marxa del voltant, per què trigues tant? Per què?
Mama, no ploris, mama, no ploris, no ploris, no, mama,
recorda el nen petit que jugava somiant.
Ja sabies que l'escola no em va ensenyar.
L'hi trobo gust a ensopegar tants cops com calgui al pedregar.
I que l'opinió dels altres m'era igual,
que tinc mal ull quan vull triar amics i amors però tu hi eres ja.
Potser si no m'estimes tant, potser no et faré tant mal.
Potser sóc lluny de casa, potser hi sabré tornar però
mama, mama, sóc aquí al teu costat.
Potser si no m'estimes tant no et faré tant mal, no,
no ploris, no ploris, no ploris, no, mama.
