Lo ram Santjoanenc
Lo dia de Sant Joan
n’és dia de festa grossa;
les nines del Pirineu
posen un ram a la porta,
d’ençà que una n’hi hagué
d’ulls blavencs i cella rossa,
tenia una estrella al front
i a cada galta una rosa.
Un fallaire li ha caigut
a l’ull, malhaja la brossa!
n’apar un esparverot
que fa l’aleta a una tórtora.
Lo matí de Sant Joan
la tortoreta se’n vola,
se’n vola voreta el riu
a cercar ventura bona.
Un ramellet cull de flors,
millor ventura no troba,
floretes de Sant Joan,
de romaní i farigola,
i amb elles fent una creu
del mas la llinda en corona.
Quan arriba el galant
a la casa entrar no gosa;
ella li diu des de dins:
-Doncs, ¿per què et quedes defora?
-Perquè em barres lo portal
amb les flors d’aqueixa toia.
-¿Un ramellet te fa por?
-Me fa por d’aspi sa forma.
-No és d’aspi, no, que és de creu;
Si et fa por no és cosa bona.
-Doncs só el maligne esperit
que les ànimes se’n porta.
Si no fos lo ramellet
la teva fóra ma esposa;
avui jauríem plegats
en mon jaç de foc i sobre.-
D’ençà que això succeí,
ribera amunt del Garona,
lo matí de Sant Joan,
des del Cantàbric a Roses,
les nines del Pirineu
posen un ram a la porta.
Autor(es): Jacint Verdaguer, Toni Xuclà
