Cançó de la dona emancipada
Ara que ja sóc
dona emancipada
ara faré lo
que em dóna la gana;
que per això sóc
dona d’avanguarda.
Aniré i vindré,
sortiré de casa,
aniré de nits,
fins a la matinada:
dormida al treball,
desperta a la bauxa.
Ja ni cuinaré,
ni faré bugada,
ni tustaré infants,
ni tindré criada:
que en tingui el marit,
si tant se n’agrada.
Ja no hi haurà enganys
ni mitges paraules ;
cadascú al seu vent,
cadascú al seu aire.
Qui fa lo que vol
no menteix ni enganya.
I si m’enganya ell,
grandíssim sapastre!
tota indiferent
diré amb molta calma :
-Venturós el cos
que meu cos descansa!
L’inconvenient
d’esser emancipada
és que no podré
fer-me la malalta
tot lo dia al llit
trista i contemplada.
Ni tenir desmais,
ni passar aquell ànsia
que feia tan goig
i tots em mimaven,
ni em retornaran
amb Aigua del Carme.
Hi hauré de manar
sense discrepància,
pensar i decidir
sola i assenyada
i això és cosa que
em fa molta mandra.
Però que hi farem
si és que els temps avancen
i jo sóc la doneta emancipada.
Autor(es): Jaume Vidal i Alcover, Cançó popular
