Vals de tardor

Kepa Junkera

Amor, amor, on me pujares?;
on sou, amics?, on sou, mos pares?,
i jo mateix, digau-me, on só?
Digues-m’ho tu, Griselda bella,
ma hermosa estrella
de Canigó.

Puja’m amunt, de branca en branca,
des d’on lo món com arbre arranca
fins al cimal entre el fruit d’or;
puja’m amunt, i amunt encara,
mostra’m la cara
del Criador.

Mes, si jo et tinc, per què m’enyoro?
si tu em somrius, doncs, de què ploro?
Lo cor de l’home és una mar,
tot l’univers no l’ompliria;
¡Griselda mia,
deixa’m plorar!