A la deriva
Enrere he deixat tota familia tot afany,
penso en el que és vida, però de vida no n’hi ha.
Enterrats veig els records, esfumada l’esperança,
no vull sentir canons, no vull marxar de casa.
Tan sols és cosa de tenir un tros de pa,
les teves lleis són de paper mullat,
fugint de casa menjat per la pobresa,
fugint de casa per fugir de la jutgessa.
Jo veig la terra plana, a l'horitzó un abisme,
deixar morir infants, això és terrorisme.
Gastant diners per fer-los fora d'aquí,
quan els podrien invertir en sostre i llit.
I poc a poc vaig oblidant tot allò que m’envoltava,
mentre el mar vaig encarant, una barca m’acompanya.
Què no ho veus? M’estic glaçant i ningú ve a ajudar-me,
o estic sola en aquest mar.
No he viscut la mort, però si el patiment,
duc amb mi l’horror, vull sortir d’aquest infern
i pot ser vaig a la deriva o a prop tinc la salvació,
al meu voltant tot canvia però res sembla millor.
Els infants del primer món llevant-se a les vuit,
i es queixen perquè no volen sortir del llit,
tot privilegis però ells tot ho critiquen,
jo a les sis per saber si el meu fill respira.
A mi se’m moren fills com a tu pels del cap,
dels vuit que en tenia no me’n queda cap,
alguns arriben, tenen els dies comptats,
alguns arriben, però jo no he arribat.
I poc a poc vaig oblidant tot allò que m’envoltava,
mentre el mar vaig encarant, una barca m’acompanya.
Que no ho veus? M’estic glaçant i ningú ve a ajudar-me,
o estic sola en aquest mar.
I poc a poc vaig oblidant tot allò que m’envoltava,
mentre el mar vaig encarant, una barca m’acompanya.
Que no ho veus? M’estic glaçant i ningú ve a ajudar-me,
o estic sola en aquest mar, o estic sola en aquest mar.
