A prop de l'abisme
Passa un segon, un minut, una hora; ja ha passat el dia sencer,
i ni un sol instant per parar-te a pensar, ni quasi a respirar.
Que no ens vulguin fer creure que la rutina és tota la vida:
que aquesta no s’escriu amb obligacions, es dibuixa amb les passions.
És molt fàcil caure en avançar sense parar-te a pensar
si cada pas que fas porta allà on vols arribar.
Creure que hi ha parets no és menys incert que pensar que no ets tu qui guia el teu caminar, agafa impuls, canvia el rumb.
Vivim sense pausa molt a prop de l’abisme
i així no és fàcil ser feliç.
Ja en tinc prou, salto al buit,
sé que la teva força m’ajudarà a teixir un vestit que em taparà quan arribi el fred.
Somio en un món on creure ha deixat de ser un acte rebel,
ara vull creure que creure és natural com el joc per un nen.
I poder dubtar sobre tot allò que et ve imposat
i crear cançons acceptant i sublimant la ràbia.
Per això decideixo marxar i aturar-me,
agafar aire, conèixer món, obrir les fronteres de la por.
I mirar als ulls al que vindrà i dibuixar junts els dies
i sentir que la vida és cada dia un paper en blanc.
Vivim sense pausa molt a prop de l’abisme
i així no és fàcil ser feliç.
Ja en tinc prou, salto al buit,
sé que la teva força m’ajudarà a teixir un vestit que em taparà quan arribi el fred.
Vivim sense pausa molt a prop de l’abisme
i així no és fàcil ser feliç.
Ja en tinc prou, salto al buit,
sé que la teva força m’ajudarà a teixir un vestit que em taparà quan arribi el fred.
