A trenc d’alba
Selva espessa, fum, fosca falaguera.
Té un cambuix que entela el seny.
Palla verge que el sol esquinça.
Regalims de fil d’aram.
Cau dels ecos del migjorn
i beu la sal de la flor d’aigua,
fa un present de terra antiga:
just s’hi arrela i brota amb foc.
Ella és el pit que dansa i batega,
és el cap que engronsa el fer,
és el ventre que fa la història
que tremola d’anys i pes.
Del brunzir càlid del vent.
I s’encisa i s’enlluerna perquè és ella qui fa l’alba.
I s’encisa i s’enlluerna perquè és ella qui fa el trenc.
Autor(es): Sandra Monfort, Clara Fiol
