Aigua
No cal buscar fora,
hi ha vida extraterrestre a la ciutat.
Ja no tinc temps de respirar-te,
i jo m’ofego com una sirena lluny del mar.
Sé on som, dins d’una bombolla en òrbita.
Ja no puc veure les estrelles,
i a mi em vénen tots els mals
perquè no paguen la pena tants fanals.
Camino descalç.
Tots dos, vine!
I ballarem amb la sorra passant entre els dits.
Tots dos, vine!
Fins que surti la flama que ens crema per dins.
Tots dos, vine!
I ens fondrem sota l’aigua jugant com dofins.
Tots dos, vine!
Il·lumina’m.
I despertarem a la bèstia que portem dins,
com una cabra salvatge.
Assimilant el paisatge com els bons vins,
despullats una pluja d’estiu.
Que la vida és l’hòstia quan et sents viu
i tot encaixa.
Estimant a dojo com l’aigua perquè som riu.
Tot el que puja, baixa.
Viure allò bèstia en un món bestial.
Farem d’aquest planeta un festival.
La mare de la ciència.
Que la primavera no caigui en desús
si la Terra perd un dia la paciència,
i la vida és com un plàstic d’un sol ús.
Farem una passa enrere, és l’única manera.
Tu i jo com una fera, agafant impuls.
I la Lluna, tafanera, ens mira des de dalt
com capgrossos a la llera preparats pel primer salt.
Farem l’animal.
Autor(es): Marcel Lázara, Júlia Arrey
